ENTRENADORS?, o ALINEADORS?

Fa temps que volia fer una reflexió sobre les persones que es dediquen a portar un equip, en aquest cas influenciat pel futbol, però que podria servir en qualsevol esport col·lectiu que tinguin casuístiques similars.

Setmanes enrere intervenia en una aportació d’un bon amic en les xarxes socials, entrenador de futbol, que observava que hi ha clubs que descuiden, ell deia bastant, però jo diria molt, la formació dels equips menys talentosos, afirmant, i no podria estar més d’acord, que tot equip mereix la mateixa dedicació i fins i tot més, perquè aquests són els que més ho necessiten.
Dins del petit debat algú considerava que fins i tot aquests equips els acabaven agafant entrenadors amb menys capacitat o experiència, ja que són equips que no tenen un atractiu competitiu i quedaven en segon terme.

Aquestes situacions, realitats, són extrapolables a qualsevol club amb equips de base, fins a juvenils, però cal tenir en compte que cada edat pot requerir un plantejament diferent.

Prenent com a referència clubs modestos, amateurs i simplificant; en les etapes més formatives i segurament fins als 12-13 anys, TOTS els nens tenen capacitat d’aprenentatge, està clar que com més petits més possibilitats i facilitats de millorar, però a partir d’aquesta edat quan el futbol o l’esport es converteix en un divertiment, també és important saber gestionar els grups, en edats difícils, perquè continuïn practicant esport, per salut, per socialització i pensant com a pare, que estiguin ocupats i entretinguts davant les innumerables opcions menys saludables que poden trobar els nostres fills apalancats a casa, en les xarxes i o clavats davant un ordinador.

És per això en un moment que la influència de personatges rellevants com el Pep Guardiola per exemple, un entrenador top i excels, fan que molts dels entrenadors d’avui es vulguin sentir, en la seva mesura, una variant de “Guardiola” on intenten imitar un model segurament només accessible per a veritables escollits, i mirant com a objectiu principal el resultat, així es dediquen a fer jugar als jugadors que ells creuen que són millors i amb un sistema que possiblement no és l’adequat pels jugadors de què disposen.
Això és el que jo li dic i anomeno, ser alineador, un concepte que em va ensenyar fa molts anys en una xerrada a la qual vaig poder assistir, el senyor Xabier Azkargorta.

Per sintetitzar una mica la finalitat de la meva reflexió, un entrenador s’hauria de plantejar com a objectiu i fer una autoavaluació al final d’una temporada, que ha sigut capaç de millorar individualment de cada jugador, que ha sigut capaç de millorar col·lectivament, aconseguir que l’equip dintre de les seves possibilitats pugui ser a la seva manera competitiu, encara que sigui el pitjor equip de la categoria i que els resultats que es pugui plantejar amb el millor onze del grup els aconsegueixi amb tota la plantilla.

Amb els jugadors més grans, cadets, juvenils, que competeixen en categories modestes, assolir la motivació perquè es continuïn il·lusionant jugant a futbol, potenciar els valors de l’esforç, compromís i solidaritat, perquè en aquest nivell per al grup és més important disposar d’una bona persona, abans que d’un bon jugador de futbol, i tocant de peus a terra repetir-se de tant en tant, que cap jugador, cap persona et garanteix un resultat, ni el millor jugador et garanteix la victòria, ni el pitjor la derrota, i és més fàcil aconseguir una satisfacció del jugador més modest, que del crac de torn.

Que pari aquest món, que baixo…. i el món és aturar.

Qui no ha manifestat en alguna ocasió el fet de desitjar fer una aturada del temps, o demanar tenir més temps per qualsevol necessitat, per estrés, per descansar, per desenvolupar un projecte, per meditar, per reflexionar… això estava molt lluny del nostre abast, era una utopia… aparentment.

Malauradament l’aparició del maleït COVID19 i de forma inesperada i agressiva ha provocat que forçadament ens haguem aturar, per precaució i per lluitar contra un enemic invisible, traïdor i sense escrúpols. Ens hem de cuidar i sobretot cuidar els altres, principalment a la nostra gent gran.

Aquest moment que vivim, històric, segurament marcarà o hauria de marcar un abans i un després en molts aspectes de la vida, els nostres valors personals, el model econòmic, l’adaptació de la societat a les noves necessitats marcades entre altres per una evolució tecnològica, a la que ens hem hagut d’adaptar a marxes forçades per poder fer una cosa tan bàsica i simple com comunicar-nos, i que s’ha de facilitar i adaptar a tota la comunitat, els nostres avis, i que sigui accessible i garantida per a tota la comunitat d’estudiants, per la seva formació, ningú ha de quedar enrere.

Els valors personals tindran un protagonisme especial i segurament molta gent canviarà l’escala de valors de les seves prioritats, tindrà en compte la necessitat i repercussió de ser més solidaris, més comprensius i això hauria d’esdevenir una de les claus i un dels motors que doni satisfacció al dia a dia de la societat, però també hem de ser conscients que sempre hi haurà una minoria especulativa, com ha estat sempre, que voldrà treure profit d’aquesta situació i ho farà habitualment sense escrúpols i de forma egoista.

Hi haurà un daltabaix econòmic donada la precarietat actual amb la qual han de conviure moltes famílies, inestabilitat provocada per la renúncia dels més poderosos a continuar sent més rics o aportar a la societat en proporció a la seva riquesa (grans evasors legals o no, d’impostos), i perquè la lluita dels treballadors, i empresaris autònoms, i les petites i mitjanes empreses, claus en l’estructura socioeconòmica, s’esdevindrà feble i sense cobertura en un moment tan rellevant.

Des de la ignorància tècnica econòmica, no puc entendre com en aquesta situació tan excepcional no existeix una solidaritat enllaçada entre tots els agents sociopolítics i econòmics per fer una aturada general donant prioritat a la salut, inhabilitant econòmicament, aturant els cobraments i pagaments el temps que sigui necessari per recuperar i garantir la salut de les persones, i després reprendre l’activitat tots alhora amb tota la normalitat que sigui possible, sent conscients que s’haurà d’ajudar a les persones que viuen amb més precarietat el dia a dia amb ajudes de supervivència i a tothom que en tingui necessitat, a fons perdut o si cal en microcrèdits que es retornin en tot el temps que sigui necessari per no desequilibrar a ningú en el dia a dia. Permetent evidentment l’activitat dels serveis realment essencials

Però potser tot això també és una utopia, ja que començant pel poder real -els de l’Ibex- i una classe política mediocre sense capacitat intel·lectual i tècnica solvent i creïble, que s’ha dedicat tots aquests anys a malbaratar recursos, creant infraestructures deficitàries, amb tota la corrupció existent, malversant els fons de les pensions en rescats bancaris, no retornats, bancs que ara aprofitaran per fer el seu agost, podem estar segurs que no tindran cap mirament a l’hora d’aprofitar-se de les nostres debilitats, polítics que han retallat els recursos sanitaris fins a la situació actual sense una capacitat de reacció immediata, tant en personal sanitari com en material de protecció, prevenció i diagnòstic, i ara corredisses, amb una nova gestió deficient de compres, els han enganyat com “xinos”, per sort no tots són iguals, consta la disposició de la comunitat xinesa facilitant la gestió per aconseguir material necessari per a protegir sanitaris, residències i persones que ho necessitin.

Estem en mans d’uns conductors que no controlen el vehicle, pel camí hi ha massa entrebancs i distraccions i compromisos, a banda de no estar preparats per governar amb solvència, són uns xarlatans que venen el seu producte amb una habilitat contrastada de saber utilitzar la paraula i amb una imatge estètica notable, els líders polítics de segons quines formacions tenen un estilisme basat en l’atracció, llàstima que l’interior i el resultat segurament no és correspon amb les expectatives, capaços de dir una mentida sense posar-se vermells. Bé no tinc la solució en les meves mans però aquests dies, que m’han regalat temps, l’intento aprofitar o desaprofitar a consciència, és bo fer allò que tenies ganes de fer, i també és bo poder deixar de fer allò que voldries deixar de fer, per badar, per aprendre a avorrir-nos i carregar energia positiva per afrontar el futur imminent.

Dissabte el primer equip de l’OAR va tocar el cel i ens el va apropar a tots els oaristes, l’Estadi Torras i Bages feia un goig impressionat, el Sóc de l’OAR, era la marca més visible aquella tarda. Ens va fer tocar el cel perquè aquest equip per història, tradició i jerarquia és el vaixell insígnia de l’entitat, el més visible i tots els que formem el club, ens hi veiem representats, aquest és un equip especial amb l’essència de l’OAR, absolutament amateur i amb excepcionals arrels de la casa, Continua llegint →

El divendres 19 de setembre, El9Nou en les cartes al director publicava una carta/denúncia d’un grup de pares d’un club de futbol on manifestaven el seu enuig i incredulitat perquè els hi havien dit que no farien equip per no tenir prous efectius i per tant s’havien de buscar la “vida“ en un altre lloc… Continua llegint →