El divendres 19 de setembre, El9Nou en les cartes al director publicava una carta/denúncia d’un grup de pares d’un club de futbol on manifestaven el seu enuig i incredulitat perquè els hi havien dit que no farien equip per no tenir prous efectius i per tant s’havien de buscar la “vida“ en un altre lloc…

El que en el fons em crida més l’atenció es la reflexió i per mi una de les claus per entendre la disbauxa i el sentit irracional i interessat del futbol, del fet que clubs que son entitats privades i fan una gestió privada i per desenvolupar-la han d’utilitzar recursos i infraestructures públiques locals , poden discriminar un nen del poble, ni pagant en pot gaudir perquè un altre nen que ho fa millor és mes interessant pel club.

Per la meva experiència i coneixença del món del futbol això no es nou, passa cada any sobretot en els club que podríem dir més elititistes, amb més pretensions o que gaudeixen de més categoria esportiva.

Perdoneu, però en principi el problema és un tema de matemàtiques, si un club amb un equip fet cada any el vol millorar i fitxen nous jugadors està clar que en sobren, o es sobre dimensionen equips amb molts més jugadors dels que admetria una rotació normal i per tant problemes per satisfer les inquietuds de tots els jugadors.

Hi han molts factors i matisos que la gent hauria de saber, esbrinar i tenir en compte, i també ser honest i clar i valorar el que una persona cerca en el futbol i on trobar-ho. També de vegades la visió i satisfacció dels pares no coincideix amb les dels seus fills esportistes.

Hem de tenir clar el que cerquem en l’esport, (els pares i els fills), ENTRETENIMENT, SALUT,  ESPORT,  COMPETIVITAT ?

Descobrir i informar-se quines son les pretensions , objectius i intencions del club escollit. Si es competitiu i cerca la millora i obtenció de categories, si contempla l’entreteniment i formació esportiva com a prioritat. O potser si disposa de les dues vies.

En el tipus de club com el que en aquest cas presenta la problemàtica que crida l’atenció per l’elevat nombre de jugadors que quedaven  sense equip, els hi faria certes qüestions/reflexions.

1. Perquè un equip funcioni durant tota una temporada es necessari un nombre de jugadors que permetin afrontar tota la temporada (9-10 mesos) sense problemes, per tant si un equip va just d’efectius es fàcil que acabi tenint problemes que sens dubte s’agreujaran si no hi ha resultats mínimament òptims.
2. La solució fàcil pel club és no fer l’equip per evitar aquest problemes, si te efectius no és un problema fer un equip D, E, F…Z.  Es fàcil que en aquest context la majoria d’aquests jugadors podent jugar ja omplin les seves expectatives, el problema s’esdevé quan els pares pensen que podria jugar en un equip superior. El club en definitiva pot fer equip i per tant generar quotes.
3. Si el criteri del club es fer equips competitius i amb plantilles d’un nombre determinat de jugadors, tots els que passin d’aquest nombre en certa manera sobren, o està clar que dificultaran  una òptima rotació de jugadors. Algú ha de decidir qui i com i els que estant al llindar de la decisió sempre seran susceptibles de ser perjudicats.

En el futbol al final la majoria de les decisions son subjectives i a més dependran en part del  resultat, però integrar tots els punts de vista i interessos es molt, molt complicat. Per norma general el pares que tenen un fill/filla competitiu i amb aptituds els agradarà jugar en un equip competitiu, els pares que tenen un fill menys competitiu i amb menys qualitat segurament s’estimaran més un ambient on tothom participi i tingui opcions de gaudir-ne… quan es barregen aquest tipus de pensaments, i n’hi ha altres punts de vista, es complica tot, el resultat acaba sent important, per uns pel propi resultat, per altres per tenir credibilitat i guanyar autoestima per confiar en el treball.

El futbol acaba sent un esport col·lectiu on ni el millor jugador et garanteix el millor resultat ni el pitjor jugador et fa perdre els partits. La dinàmica de grup i treball i l’ajut del resultats (no s’ha de guanyar sempre, però és important guanyar de tant en tant) son els que t’ajuden a fer front a tota una temporada.

Per altra banda hi ha la política de club, els seus objectius i segurament tot és lícit. Però permeteu que us digui que al final cadascú va a la seva, els pares per un cantó i el club per l’altre i potser no en aquest cas, però en general quan un equip fitxa un jugador d’un altre club o varis (de vegades es fa en grup per atraure el jugador que veritablement els interessa i els seus companys i així poden acabar desmuntant un equip). Els pares que no tenen el problema de que els hagin dit que cerquin equip d’entrada ja els hi està bé, estan on volen, el seu fill te equip i a més milloren l’equip, al final el grau de satisfacció es mesurarà pels minuts que juguin i no només pel resultat… qüestió de temps.

Com a conclusió, perquè és un tema on ens podríem esplaiar amb molts punts de vista i casuístiques, crec que el que si hauria de ser un dret  és que qualsevol nen pogués practicar l’esport que li agrada i més pagant, com qui va a aprendre un extraescolar, o un idioma o informàtica.

Els clubs poden tenir uns objectius diguem prioritaris i s’han de poder respectar, però si en gaudeixen d’infraestructures i ajuts de caire municipal haurien d’aportar quelcom a canvi al poble i aquesta feina és institucional i segurament dels polítics o governants de torn.

I els pares si els hi donen una opció raonable l’haurien d’acceptar i pensar que el futbol malauradament és massa mediàtic i no tothom pot ser  Messi,  a Catalunya hi ha unes 150.000 llicencies i més de 3000 clubs, arribar molt amunt és molt difícil, se n’ha de saber, tenir sort i treballar molt.

El futbol com altres esports primer  es salut i entreteniment, però tothom ha de tenir dret  i possibilitats de  poder practicar-ho.