Joc net (fair play) es una expressió utilitzada habitualment en l’esport que fa referència a un comportament lleial, sincer i correcte respecte al compliment d’unes normes de joc i especialment envers el contrari.
FAIR PLAY, JOC NET, RESPECT, son unes campanyes instrumentades per les organitzacions, federacions esportives que tinc la sensació que son un miratge i no son res mes davant la evidencia del que passa a les instal·lacions esportives i en el futbol en especial, pura hipocresia, (del grec. hipokrisía ‘representació teatral’) .
Tenia ganes de reflexionar sobre la campanya de JOC NET que impulsà la Federació Catalana de Futbol i amb els fets esdevinguts les darreres setmanes, la mort d’un afeccionat del Deportivo, la intenció de la Comissió Antiviolència /Clubs de sancionar/expulsar afició/aficionats per insultar, i finalment l’apunyalament d’un seguidor del PSG constaten que alguna cosa s’ha de fer, però hauria de ser molt més enllà, per exemple, que treure un llençol abans dels partits de futbol base on es llegeixi JOC NET, els nens es donin les mans i pleguem el llençol.
Dic això, perquè aquesta campanya adreçada principalment als pares dels nens no se si es efectiva o te transcendència al col·lectiu al que va destinada.
Es fàcil escoltar des del públic (els pares habitualment), massa fàcil, sentir con s’increpa a l’àrbitre al mínim error, com inconscientment alguns no paren de donar instruccions als seus fills o jugadors de l’equip, “xuta”, “pàsala”, “pressiona”, “pujapuja”, “pressiona” “on vas” “qui marca el 10?”.
També com de forma cruel pots escoltar, dirigit inclús al propi equip, “no hi ha res a fer” “juguem amb un jugador menys” “ aquest entrenador no te n’idea”, “no serveixes per res” …
I no diem quan es refereixen o es dirigeixen a l’equip contrari, “que fa aquest porc” “que no passi, que no passi” i qui no ha sentit algun crit racista… en referència a jugador d’altre ètnies.
Permeteu-me que enllaci amb les intencions de la Comissió Antiviolència, necessàries, lloables, però com s’apliquen i es controlen això sense el risc de passar-se o quedar-se curt….
Manca pedagogia, educació i exemples, quan la imatge dels milers i milers de practicants de futbol son les “estrelles” de referència i aquests amb tot el resó mediàtic que tenen i davant com a mínim d’un gran número de càmeres de TV on podem veure amb detall com preparen una solemne escopinada, a aquests, els permetem que ens enganyin setmana darrera setmana, enganyin a l’àrbitre, s’aprofitin del contrari i no passa res. Simulen faltes, lesions i ningú te en compte que son el mirall dels joves futbolistes i,per desgràcia, aquestes accions acaben sent imitades, amb el desavantatge que malauradament succeeixen en els partits de futbol base amb un sol àrbitre i que aquest moltes vegades no dona per més.
Si a aquests jugadors, a les “estrelles”, no necessàriament en el mateix partit però si a posteriori se’ls sancionessin per simular, o enganyar, a curt termini aconseguiríem que tot sigues una mica mes noble, més legal i el missatge seria real i directe, i el mirall seria molt més útil.
Alhora els clubs de futbol formatiu podrien intentar conscienciar els seus pares i seguidors, els dels bons jugadors i els dels no tant bons, de vegades som més permissibles amb el que destaquen perquè els interessen. Avisar-los i advertir-los.
Potser es podrien inventar una campanya perquè els pares entre ells triessin el pare més esportiu, més noble, més simpàtic, mes animador… i donar-li un premi a final de temporada. També seria una experiència filmar-los un dia i fer arribar el vídeo de la vergonya o vergonya aliena.
I es que els pares son, som, necessaris, per pagar les quotes, per transportar el fills, per animar-los, però segur que tal com funciona el futbol formatiu avui en dia, els partits serien més dolços sense nosaltres com a públic o potser dins una cabina insonoritzada.
Deixo per una altre dia una reflexió sobre el FAIR PLAY dels clubs, entrenadors o propis esportistes, dels resultats, de les golejades, de la cortesia, i es que el tema dona per molt.