Avui és un altre d’aquells dies per reflexionar, desprès d’un jornada fotogràfica a l’OAR, on he vist que els equips oferien un minut de silenci i sense saber a qui el dedicaven, m’he assabentat al vespre del traspàs del Lluís Tuneu, germà del Francesc Tuneu, en Teko per a la majoria de nosaltres. Des d’aquí tot el meu suport a la seva família. DEP

Vull aprofitar per explicar-vos i dedicar-li al Lluís, que va ser jugador de l’OAR. Ha estat un dels molts i molts jugadors que han fet parada a casa nostra.
Vam compartir vestidor , era la temporada 79-80, Infantil A de l’OAR, ens vam proclamar campions de lliga després d’una aferrissada lluita amb el CF LACAMBRA un referent a la comarca, recordo que en el partit jugat a Lacambra ens van afaitar 5 a 2, i la lliga ens la vam jugar a casa nostra. En el partit de la segona volta a l’estadi, els vam superar 6 a 1, va ser l’únic partit que ells van perdre en tota la lliga i a posteriori ens va servir per ser CAMPIONS.

Això ens va donar dret a jugar una eliminatòria per l’ascens i en el cas de guanyar-la disputar el que aleshores era el Campionat de Catalunya.

Ens va tocar enfrontar-nos al CF Lliçà d’Amunt, el partit d’anada a Lliça, un calorós diumenge a la tarda, vam perdre 1 a 0, partit emocionant, encara més l’eliminatòria, la tornada un dimarts al vespre a l’estadi, va ploure tot el dia el camp era un fangar, però per qüestions de calendari i en aquell temps no érem tant primmirats es va jugar el partit, va ser un partit èpic, molt d’hora ells ens van marcar i a més ens vam quedar amb 10 jugadors. Es va aconseguir donar la volta al marcador i el partit va acabar 2 a 1, (no contàvem els gols fora de casa), per tant pròrroga i …PENALS.
En la primera sèrie de 5 vam empatar, comença les tirades definitives, qui fallava perdia, tira l’OAR i marca, ells marquen, l’OAR torna a marcar, ells empaten, l’OAR falla, ells fallen…. quins nervis, l’OAR torna a fallar, ells no marquen, arribaven al 10è penal i només quedava per xutar el nostre porter, que no era precisament una espasa amb la pilota ela peus, el Jordi li va fotre un “punterot” que va entrar pel mig de la porteria, increïble, desprès aturaria el penal definitiu que ens classificava per quarts i en permetia pujar a Preferent.
Mai havia viscut una experiència tant extrema de passar en pocs de segons de plorar a esclats d’alegria, alternativament… ho recordo com si fos ahir (per cert jo vaig fallar el meu penal, no tenia forces i el meu xut de canari el va aturar el porter amb certa facilitat).
En quarts ens va tocar el Blanes, a l’estadi vam guanyar per 3 a 2, a Blanes vam perdre 2 a 1, una altra pròrroga i penals, segurament la nostra experiència en tandes de penal ens va fer guanyar, anàvem molt entrenats i en la nostra sèrie no en vam fallar cap, mentre el Blanes en fallava un parell, cap a semifinals.
El nostre rival seria la Guineueta, en el partit d’anada vam perdre a l’estadi 1 a 2, en la tornada ens ho jugàvem tot, en un camp ple a vessar i un ambient hostil, però molt hostil, els nervis van poder amb nosaltres i en 10 minuts vam encaixar 2 gols, vam aconseguir controlar el daltabaix, se que a principis de la segona part vam aconseguir empatar i el partit va ser un atac i gol em ambdues porteries, malauradament es va acabar així. Per mi a estat la més excepcional aventura esportiva que he viscut.
Avui Lluís va per tu i per la teva família. Una abraçada.