Definició d’equip: Grup de persones organitzat per a un objecte determinat. Conjunt dels jugadors d’un club o d’una altra entitat esportiva. Juga en un equip de futbol. Treballar en equip.
Durant les darreres 3/4 temporades per amistat, simpatia, proximitat, coneixença, per gust, entre altres persones he estat seguint l’equip sènior femení de l’OAR, diumenge vaig poder anar per primer cop aquesta temporada.
Vaig veure un equip transformat, amb poques cares conegudes i molt joves, això serà o podrà ser important per al futur, però em vaig sentir decebut com aficionat i “amic” d’un “equip” i jugadores a les que havia seguit durant els darrers anys.
Darrera d’aquest “equip” de jugadores si que hi ha un veritable EQUIP de persones (tècnics, delegats, col·laboradors, coordinadors) que han estat treballant amb criteri per poder fer gaudir a un grup de jugadores, que en el seu dia s’iniciaven en el futbol, i fer-les progressar fins al punt de poder-se plantejar certs objectius esportius, i fins i tot aconseguir-los…
Però pregunto, on es aquell “equip”, que s’omplia la boca orgullós de ser-ho, de cridar-ho i manifestar-ho per la xarxa, de donar gràcies a un club a una entitat que les van acollir… a unes persones que les van intentar cuidar, ensenyar amb totes les seves bones intencions i bon saber.
Han desaparegut, algunes justificadament, altres…, son lliures de fer el que es cregui més convenient, però potser el que no cal es crear i mostrar unes expectatives i sentiments que al final no compten per res, almenys així m’ho sembla a mi.
Penso que hi ha gent que ha abandonat el vaixell en el viatge més important, on es podien mostrar i recollir els fruits de l’esforç de tots els que van participar en aquest projecte de futbol femení.
Recordo els inicis amb jugadores que s’espantaven de la pilota, que xutaven endavant de la seva posició, de vegades contra la seva porteria inconscientment, amb manca de coordinació i col·locació, i també recordo la darrera o darreres temporades on realment gaudia mirant el futbol que practicaven…i del seu progrés.
En definitiva, va haver una vegada un equip? segurament NO.
“En aquesta societat tothom va a la seva, menys jo que vaig a la meva” (anònim).
Segurament la visó masculina es diferent de la femenina, recomano “Los hombres son de Marte, las mujeres de Venus” (John Grey),
No es pots dubtar d’alguna cosa que ha sigut un fet, i jo t’ho puc ben assegurar perquè n’he format part. Vam lluitar, i molt, per tirar un equip endavant i crec que totes ens en podem sentir orgulloses. Però com tot a la vida, les coses canvien, les persones evolucionen cap a noves etapes, i crec que no es pot criticar que l’equip canviï. Em sap greu, però realment em dol que es posi en dubte si l’equip ha existit mai…i crec que és una gran equivocació afirmar-ho ja que estàs desmereixen totes les hores invertides per unes jugadores en un equip que es sentien seu…
Veig que has fet un bon exercici de recerca i redacció tot referenciant una de les definicions d’equip que dóna l’Institut d’Estudis Catalans, fent menció d’un conegut best seller, així com l’esforç d’utilitzar fins i tot una cita que has cregut oportuna (amb més o menys encert, això ja és una altra qüestió) per descriure la situació. Sempre és recomanable recolzar-se amb aquesta classe de recursos quan ens posem a escriure, habitualment així guanyem una mica de credibilitat i aconseguim que el lector ens percebi com algú format en el tema del què estem escrivint, i per això et felicito. També em sembla molt encertat el reportatge gràfic que acompanya el text, tot acompanyant-nos en el recorregut de les darreres 3-4 temporades, i mostrant aquesta presumpta falsa unió de qui formàvem part de l’equip. Amb això aconseguim tocar una mica la fibra, bravo! Una feina impecable.
El problema arriba quan, superats els formalismes, ens centrem en el contingut del text. Si considerem que estem davant un article d’opinió (i més val així, per treure-li una mica de ferro), hauríem de veure si per a posicionar-se, qui l’ha escrit ha fet almenys l’intent de veure les dues cares que acostuma a tenir la moneda. En aquest cas és evident que aquest exercici no s’ha fet. A mi m’han ensenyat que aquesta és la manera més justa de formar-se un criteri i poder opinar, i que si m’omplo la boca de paraules sense haver-me pres aquesta molèstia, em puc equivocar, i molt. Potser no tothom ha tingut la mateixa sort que jo, o potser no a tothom li sap tan greu com a mi equivocar-se. Podríem trobar-nos que una de les parts preferís no mostrar-se, però és de senyors respectar el dret al silenci i concedir almenys el benefici del dubte.
Menció especial mereix l’objectiu del post, aquí sí que no sé per on agafar-lo. Tot text té un objectiu, i aquest me l’hauran d’explicar, perquè no el veig clar. Després de vàries lectures n’he pogut identificar més d’un, segur que algú m’hi podrà donar un cop de mà. Fer sentir culpables a aquelles jugadores que com jo, hem decidit, pel motiu que sigui, donar un tomb a la nostra vida? Ressaltar la feina de l’equip tècnic en comparació amb el què donem les jugadores? Menysprear l’actual equip Sènior femení? Fer creure que el què s’ha fet fins aquesta temporada no ha valgut per a res? Que s’ha viscut una mentida?
Qualsevol de les finalitats mencionades em sembla del tot prescindible i inadequada, a més de poc constructiva. Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, vull pensar que estem d’acord: segurament la visió masculina sigui diferent de la femenina. I seguint el teu exemple, aprofito per colar la meva cita i la recomanació de lectura, 2 en 1: “És molt més difícil jutjar-se un mateix, que jutjar els demés” (Antoine de Saint-Exupéry – El Petit Príncep).
Hola Agustí,
com a membres de l’equip sènior femení, sobretot de les jugadores que el formàrem la temporada 2012-13, volem fer arribar la nostra veu, les nostres paraules, per donar total suport a l’equip pel qual vam lluitar durant uns anys de les nostres vides.
D’aquesta manera, volem demostrar que un equip, per molt que les persones que el conformen prenguin camins diferents a la vida, pot continuar sent equip dins i fora del camp.
No ens estendrem més en les nostres explicacions perquè dues de les nostres companyes, la Laia i la Mariona, millor companya i segona capitana la temporada passada ja han explicat molt bé tal i com ens hem sentit totes i cada una de nosaltres.
Fins la propera vegada que ens tornem a trobar, ben segur en un camp de futbol,
1- Rut
2- Cristina Bautista
5- Cynthia
6- Rosy
7- Mariona Gallifa
8- Clara
9- Carla
10- Cristina Grajera
11- Lina
15- Aina
16- Sònia
17- Neus
18- Elena
19- Mariona Conde
20- Alejandra
21- Laia Anfruns
22- Laia Sans
23- Vicky
I l’entrenador: Kim Gardeta