Sempre que hi passo tinc el mateix pensament, veig el ram de flors i la pintada a la columna i automàticament es reprodueix el mateix record.

Estic convençut, però, que no en sóc l’únic
Hi penso en aquell maleit 12 d’octubre, gris, plujós…

Sobretot quan vaig sol, que és el més habitual, tinc aquells moments de reflexió, de tristor… Per què va passar? No tinc respostes…

A les persones se´ns fa difícil creure en la nostra fragilitat, la nostra vulnerabilitat, pensem que tot ho controlem i malauradament, però també sortosament alhora, no és així, els humans som humans.

Aquell 12 d’octubre, data festiva per l’OAR, habitual per a la presentació dels equips es va transformar en una data tràgica.
El Miki Romero, entrenador del futbol base i jugador del segon equip, excel·lent persona i company, patia un fatal accident de trànsit acompanyat de la seva novia i la seva germana…es van estroncar tres vides joves, estudiants amb futur… dues famílies afectades per sempre…. Per què?
No estem preparats per aquestes situacions, per perdre gent propera i especialment jove, fins i tot les situacions més previsibles per edat o malalties, però amb 20 anys…. Qui s’ho podria esperar…
I a continuació, relaciono habitualment mentres segueixo conduint, fent el meu camí, en venen a la memòria altres persones, amics vinculats a l’OAR que ens deixaren en actiu i sobtadament, provocant cadascun d’ells un buit i un sentiment de … com ho diria … Sorpresa, impotència, malestar, injustícia… Per què ells i en aquell moment.
Des d’aquí vull tenir un record i em ve de gust retre un petit homenatge als oaristes que sense previ avís ens van deixar estant al peu del canó, començaré pel fundador del Club Mn. Jaume Mugosa, tot i no haver-lo conegut, el Lluís Aumatell, el vice, L’Isidre Blanch, el presi, el Miki (jugador i entrenador), el Joan Mas (directiu), el Josep Riba (primer president, soci número 1) i el Paco Fuentes (coordinador i entrenador). Tots ells excepte el senyor Riba, per edat i situació, estaven en actiu aportant el seu saber i la seva experiència al club… al senyor Riba li tinc també un record i afecte especial doncs indirectament sempre va estar al costat del club i col·laborant, i especialment quan ens va deixar l’Isidre, ens va fer costat i a mi personalment em va fer una confiança que sempre li agrairé.
Per tot això i els seus sentiments, perquè tots ells eren de l’OAR i allà on estiguin seguiran sent de l’OAR. GRÀCIES.