TIPUS DE PARES, LA SEVA CONDUCTA. REFLEXIONEM. 

El pare fanàtic.
Valora la victòria del seu fill per sobre de tot. No respecta les decisions dels àrbitres. El seu vocabulari es barruer i ofensiu fins i tot amb el seu fill o equip quan les coses no surten com li agradaria. Tan li fa el mitjà, accepta paranys o engany, l’objectiu final és l’important, la victòria.

El pare entès, frustrat…
Son pares que han practicat l’esport, amb més o menys èxit. Son influents en els fills alhora de triar l’esport i segurament exigeixen als fills per sobre de les seves possibilitats. Això de vegades comporta l’efecte contrari, el rebuig del nen per aquesta disciplina.

El pare entrenador.
Aquest tipus de pare, normalment creu que els seus coneixements estan per sobre dels del tècnic o dels criteris del club. Vol que el seu fill destaqui, sigui líder i també és exigent amb els resultats. Ensenya i dirigeix  el seu fill i l’equip desentenent-se de les indicacions dels entrenadors. Com a  norma general obvia el joc o l’esport  com a divertiment i formació, es molt competitiu.

El pare entrenador personal.
Aquest tipus de pare protegeix i procura pel seu fill, normalment es col·loca a la zona on juga per poder donar indicacions personals prescindint de les indicacions de l’entrenador o de l’equip. A més a casa segueix explicant, corregint opinant de l’equip entorn a les capacitats del seu fill, al qual és possible que li exigeixi per sobre de les seves possibilitats.

El pare indiferent.
Apunten els seus fills a un club per tal de que desenvolupin una activitat esportiva o de lleure, els hi és indiferent. De vegades els hi va bé perquè això els comporta temps lliure per ells. Per altra banda cerquen el seu interès personal o familiar a la disciplina o compromís d’un grup o equip.

El pare protector.
És un tipus de pare que de vegades sobre protegeix el nen, sense mesurar ni valorar el seu interès, aptituds o actituds envers l’esport, l’equip o els altres companys. Son exigents amb el nen i el club en una activitat en la que es possible no sigui la més recomanable o no li produeix al nen la satisfacció mínima necessària. Exigeix la participació o integració del nen en un equip on segurament no seria convenient amb els riscos de inadaptació, o que quedi estancat i desmotivat. Els nens saben realment de la seva capacitat envers l’equip i els seus companys.

REFLEXIONEM

Els pares som molt complicats i de vegades no ens sabem adaptar a la realitat de l’esport, a la idiosincràsia de l’entitat i a les sensacions, intencions i capacitat dels nostres fills.

En el cas del futbol segurament s’agreuja per la seva repercussió mediàtica i a priori fer la facilitat d’opinió que l’envolta, tothom es savi.

La majoria es guia del que es pot veure, escoltar i llegir en els mitjans de comunicació, amb una opinió bàsica, instintiva i moltes vegades sense fonaments tècnics ni coneixement o experiència personal.

I a més les nostres referències son el jugadors més destacats i més mediàtics.

Tothom si veu en cor de fer l’alineació ideal del seu equip, des d’un punt de vista subjectiu per la qualitat dels jugadors i perquè agradin o no, i com si fossin personatges perfectes mecànics o virtuals com els dels videojocs i no es te en compte el factor humà, l’estat de forma, la motivació, el paper del contrari i altres factors que segur influeixen en el joc.

Si no fos així estaria clar sempre guanyaria l’equip que disposa dels millors jugadors i per sort no és així.

Els pares hauríem de saber o recordar que en el futbol, en l’esport, en la formació, en la feina i en qualsevol faceta de la vida es requereix un procés formatiu i d’adaptació, i d’això en el món del futbol ens oblidem amb facilitat, ens mirallem en els nostres ídols o equips de referència i de vegades pretenem que els nens ho imitin.

En el futbol hi ha un procés de formació i cada moment i cada edat te el seu programa, es com a l’escola, no podem pretendre que els nens facin arrels quadrades abans de saber sumar.

Els pares haurien d’informar-se sobre quin és el programa de formació i objectius del club, i quan formen part d’un equip que l’important és el col·lectiu i no les individualitats.

De vegades podríem pensar o imaginar-vos que per als entrenadors el seu equip està composat per fill seus, tot l’equip, i que pretendrà fer el millor pels seus fills i que pel camí cometrà encerts i errors i en algun moment potser un dels seus fill es sentirà discriminat, igual que en una família que tingui més d’un fill, segur que heu tingut algun moment en que algun dels vostres fills s’ha sentit discriminat i segur que la vostra intenció o pensament està mot juny d’aquesta interpretació.

Els pares haurien de saber respectar el treball de l’entrenador, animar l’equip, respectar tots els actors, no donar instruccions als jugadors i no perquè no puguin ser correctes o encertades, però us imagineu un equip amb 10 entrenadors i 5 instruccions diferents… i sobre tot gaudir de l’esport i de la satisfacció del vostre fill per ell mateix, no per la nostra influència, si ell s’ho passa bé amb el temps el que hagi de ser serà.